El catalán Quim Monzó (1952) ha logrado —gracias a las traducciones de sus obras— recoger elogios hasta de Robert Coover, el de "Azotando a la doncella", con quien sin duda comparte una muy particular visión de lo cotidiano en la que se mezclan lo surreal y lo hiperreal. Monzó es de esos escritores capaces de percibir el peligro que se oculta en el corcho de una botella o en una simple fregona. También sabe hacer un sencillo cambio de vías a la realidad y obligarla a aparecer en una extraña dimensión que, he aquí la gracia, nos la sienta en la silla de al lado. A uno, por ejemplo, se le muere en la mesa navideña un hermano y, por no contrariar a los padres, finge que sólo está indispuesto y lo viste, ducham afeita y lleva al instituto durante años como si tal cosa. Ésa es la vena de Monzó y así se nos aparece en los relatos y la novela corta que componen "El mejor de los mundos", su última aparición en los escaparates.

Traducido a más de una docena de lenguas y relacionado por la crítica europea con Rabelais, Kafka y Borges, Monzó es un cuentista portentoso. Ahora ha decidido revisar y reunir en un solo volumen todos sus cuentos publicados, algunos de ellos inéditos en castellano. Son ochenta y seis prodigios de concisión, agudeza, humor negro, desesperanza y lucidez. Una gozosa lección de la mejor literatura.

Traduït a més d?una dotzena de llengües, la crítica europea ha relacionat Quim Monzó amb Kafka, Borges i Rabelais. El seu primer llibre de relats, Uf, va dir ell (1978), va ser valorat unànimement com una aportació de primeríssim ordre a la renovació del panorama literari local i a la configuració d?una llengua literària moderna i genuïna. Després van venir Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i L?illa de Maians. A cada llibre ha sabut augmentar l?exigència i el rigor, i ha generat a més un enorme i desacostumat interès popular, com a El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996). Avui Monzó ha revisat tots els seus contes publicats fins ara, aplicant-hi aquella mateixa exigència i rigor. Vuitanta-sis contes n?és el resultat. El lector hi apreciarà el millor Monzó.

"La gràcia dels articles de Monzó és que estan escrits des de la perspectiva del ciutadà normal que no està gens disposat a perdonar cap bestiesa per raons de peatge cultural o polític. Com qui no vol la cosa, Monzó deixa anar un discurs crític d'una gran radicalitat. Monzó ha exercit una funció periodística aparentment banal -comentaris humorístics- i, en el fons, d'una gran profunditat. El seu secret és haver trobat l'equilibri entre el cosmopolitisme i l'arrelament, entre el desencant i el compromís, entre les idees i les ganes de pendre copes." (PATRÍCIA GABANCHO, Diari de Barcelona).
"Els articles de Monzó són un bon antídot contra la miopia, que és la malaltia senil d'un cert progressisme, contra la carrincloneria i contra certes actituds aparentment modernes. Són un atac contra la classe dirigent (política i intel·lectual) que hem de suportar en aquests dies." (ORIOL CASTANYS, El Temps).

?L?illa de Maians és un excel·lent conjunt de relats, on l?estil de l?escriptor ha trobat definitivament el ritme, la precisió i la mesura... Una veu calculada, sàvia, culta i perfectament divertida.? EL UROGALLO, Madrid

?Sembla com si Kafka i Borges haguessin estat alegres companys de jocs de Monzó, a classe.? DAGBLAD, Helsingborg

?Amb aquest tercer volum de narraccions, Monzó aconsegueix el domini total del seu art.? LA VANGUARDIA, Barcelona

?Aquests contes són autèntics obres mestres... Innegablement, Quim Monzó és una de les propostes més interessants de l?arbre genealògic de la moderna narrativa europea.? AFTONBLADET, Estocolm